(Col·laboració de la Lluna)
Avui faré una col·laboració. Perquè tinc coses a dir sobre el TEMPS.
Fa uns anys vaig llegir un conte, “ El camí que no anava enlloc”. Es tractava d’un camí
que, com diu el nom, no duia enlloc, i estava força trist perquè, com que no duia enlloc,
ningú hi passejava.
Sovint penso que no és que no hi anés ningú a passejar per que no tinguem temps.
24 hores són moltes hores. Però potser estem obsessionats en posseïr el temps, com el ric del
Petit Príncep que guardava estrelles en un calaix.
Em sento envoltada de gent que feineja tot el dia, que corre pel plaer de córrer, que
s’atapaeix els dies per no deixar-se temps a la reflexió, com el borratxo que beu per no
pensar. Ocupem les hores malaltissament, sempre hem de tenir un pla, per a cada minut.
Quan, de sobte, una de les nostres ocupacions s’esvaeixen ens queda un buit existencial,
no sabem què fer.
Fins i tot, quan tenim quelcom a fer després d’una petita pausa, hem d’esperar fins ben bé
al final per poder córrer abans de començar la nova tasca. Entre activitat i activitat hem
de córrer. Així sentim que hem aprofitat el temps. Si no anem atrafegats sentim que el
temps s’escola i ens oblidem que, a vegades, disfrutar del pas del temps veient-lo lliscar
per un rellotge de sorra és fins i tot plaent.
Amb la reflexió voldria arribar a plantejar-vos com n’és de necessari viure el dia
intensament, perquè ja tots sabem allò del CARPE DIEM i allò de que mai més tornarem
a tenir els vint-i-tants i bla bla bla... però viure’ls intensament també és cedir-se un forat a
l’agenda per a un mateix, per a passejar, per estar estirat al llit i evaluar-se, per assentar-
se al solet de la primavera i mentre el sol t’escalfa la pell deixar que els pensaments
flueixin pel nostre cap, perquè si sempre estem escoltant música, no poderm escoltar la
nostra veu, si el temps mort l’ocupem en llegir no podrem saber quina història volta per
dins nostre, si quan tenim un moment per estar sols l’invertim sempre en quedar amb un
amic, acabarem tenint por de la soledat.
Lluna.
diumenge, 27 de febrer del 2011
dimarts, 22 de febrer del 2011
TEMPS AL TEMPS...
Reflexions d'una mestra...
Sé que sóc molt jove i que tot just acabo d'aterrar en el món de l'educació però em sento que dins l'escola no puc canviar gaire coses... És la voluntat de la gent la que fa que les coses canviïn, i molta gent que porta molts anys dins del món de l'educació i amb tanta experiència està cansada de veure que les coses triguen molt de temps en canviar. Això fa que perdin les ganes de seguir lluitant pel canvi i, sovint, quan parlo amb ells veig el que realment no vull per a mi.
Sóc una persona molt activa i interessada per moltes coses: l'educació, el teatre, la dansa, el món de la informació i la comunicació (audiovisual: ràdio, televisió i multimèdia), el paper de les dones en la societat...; entre moltes d'altres, aquestes són les coses que em fan activar-me cada dia i sentir la necessitat de transformar el món. Perquè jo crec en què el món es pot canviar i que totes les coses influeixen en les altres, per això defenso la transversalitat a l'escola.
La societat ens demana que assolim objectius constantment per avançar i ser els primers i millors en tot, que no parem, que aconseguim les coses el més ràpidament possible, que estiguem al cas de tot, que ho coneguem tot... però el que ens ofereix la societat és massa per a una persona. Ens trobem a l'era de la informació (o la desinformació) i disposem d'una tan gran quantitat d'aquesta que ens sentim saturats i som incapaços d'arribar a tot, i fins i tot podem arribar a sentir-nos fracassats per no haver arribat. Però qui té en compte les pròpies capacitats? A qui li importa fins on sóc capaç d'arribar? Qui em valorarà quan arribi a les meves fites? La resposta és un mateix.
Però la resposta seria "la societat" si fossim capaços de crear sentiment de comunitat, primer en petites comunitats i poder expandir aquest sentiment més enllà. Aleshores no només m'importaria fins on sóc capaç d'arribar jo mateix, també m'importarien fins on són capaços d'arribar els altres, els conegués o no.
Les escoles no són veritables comunitats. Una comunitat vetlla perquè tothom tingui els seus drets i els seus deures, es decideixen entre tots, tothom té veu i vot en les decisions. En les escoles no es fa palès aquest sentiment comunitari.
A més a més, no estic d'acord amb les organitzacions jeràrquiques de les escoles. M'agradaria que es poguessin desenvolupar organitzacions horitzontals, on tots els membres de la comunitat tinguessin el mateix poder de decisió. Les veus dels infants no són escoltades pels adults, perquè creiem saber-ho tot i creiem saber què és el millor per ells, els sembli bé o no. Hem de reconèixer que ens equivoquem. Un adult és capaç de saber què li convé o no, però els infants no ho són... no ho són? No ho són fins que fan els 18 anys, que ja podran decidir per ells mateixos? No cometem errors en les nostres decisions, els adults? No hem de ser conseqüents amb les nostres decisions? Per què no els ho permetem als infants? Per què només els ho deixem ser de vegades...?
És a partir d'aquesta transversalitat amb la que em miro el món que vull que l'educació també ho faci. Sovint els mestres ens mirem el melic demanant als sindicats millores per al sector educatiu. Però aquestes millores sovint són per als mestres, no per als alumnes. Vaig arribar a llegir en un dels fulletons electorals d'un sidicat que demanarien la reducció de jornada de les mestres fins que els fills tinguessin 12 anys. I jo em pregunto... cal? Se suposa que les mares i pares demanen reducció de jornada per poder atendre millor els seus fills. Si l'educació obligatòria comença als 6 anys, què se suposa que faran durant la mitja jornada que ells tenen lliure però que els seus fills estaran a l'escola? I els altres sectors, com porten la conciliació familiar? Perquè jo crec que de tots els sectors, els mestres som els que menys ens podem queixar...
Per altra banda m'agradaria parlar de la societat del treball. Tinc la sensació d'estar vivint a Rússia durant la Revolució de 1917. Durant aquests temps que va durar la dictadura del proletariat, es preparava a la gent per al treball, perquè hi dediquessin el màxim del seu temps en un treball del qual gaudirien molt poc dels seus guanys.
Aquí i ara ens està passant el mateix. Quantes hores passem treballant? Quantes les dediquem a allò que realment ens agrada? Les escoles, els instituts i les universitats estan preparant mà d'obra, cada vegada menys qualificada, i que sigui barata (actualment hi ha gent que ha d'esborrar del seu currículum alguns dels seus títols per poder trobar una feina en què li pagaran un sou mileurista...).
Així doncs, servidora seguirà lluitant pel canvi social, per l'escola transformadora, per crear esperits crítics i lliures, i tot això sense esperar res a canvi.
I per això es necessita molt de temps i paciència, diàleg i bona convivència.
divendres, 18 de febrer del 2011
RELLOTGE D'EMOCIONS
"Punxa el temps"
Aquest és el títol d'una de les cançons del nou cd de
Raimon: Rellotge d'emocions.
Un ritme ben marcat.
Un ritme que no para.
Instruments que ens fan volar per sobre del ritme que
ens recorda : el temps no para.
Un ritme que ens fa moure'ns d'un cantó a l'altre,
com l'agulla d'un metrònom...
__________________
"Punxa el temps"
Este es el título de una de las canciones del nuevo cd de
Raimon: Rellotge d'emocions.
Un ritmo muy marcado.
Un ritmo que no para.
Instrumentos que nos hacen volar por encima del ritmo
que nos recuerda: el tiempo no para.
Un ritmo que nos hace bailar de una lado a otro ,
como la aguja de un metrónomo.
Aquest és el títol d'una de les cançons del nou cd de
Raimon: Rellotge d'emocions.
Un ritme ben marcat.
Un ritme que no para.
Instruments que ens fan volar per sobre del ritme que
ens recorda : el temps no para.
com l'agulla d'un metrònom...
__________________
"Punxa el temps"
Este es el título de una de las canciones del nuevo cd de
Raimon: Rellotge d'emocions.
Un ritmo muy marcado.
Un ritmo que no para.
Instrumentos que nos hacen volar por encima del ritmo
que nos recuerda: el tiempo no para.
Un ritmo que nos hace bailar de una lado a otro ,
como la aguja de un metrónomo.
dimarts, 15 de febrer del 2011
TEMPS PER PARLAR
Un dia et retrobes amb algú amb qui fa temps que no comparteixes una bona estona.
De sobte et vénen mil coses al cap que li has de preguntar, d'explicar, d'ensenyar... sobre les quals vols reflexionar o construir conjuntament...
I la llista és ben llarga perquè sovint has pensat en el retrobament:
- Un aprenentatge fet en un dia et porta a pensar en aquesta persona i en com li transmetràs la teva descoberta el dia que us veieu.
- Un projecte guardat en un calaix. Un dia pren forma i necessites la seva col·laboració, però ja li demanaràs quan us veieu!
- Una simple olor et recorda que hauries de trucar-la.
- Trossos de paper guardats en un calaix que podrien interessar-li.
- Un telèfon amb un contacte.
- ...
Comenceu a parlar i a explicar-vos les coses més superficials de la vida per tal de posar-vos al dia.
Arregleu el món en un cafè.
I mentrestant, el temps passa.
Però la conversa esdevé més profunda i acaben sortint els temes més trascendentals que mai no us hauríeu imaginat.
I mentrestant, el temps passa.
Els temes es van enllaçant un rere l'altre.
I mentrestant, el temps passa.
I és tan interessant el que esteu abordant que no recordes ni un sol punt de la llarga llista que t'havies fet.
I mentrestant, el temps passa.
Arriba l'hora del comiat, perquè el temps passa...
I tot allò que havies marcat com a pendent, segueix penjant d'un fil...
I el temps ja ha passat...
Ara caldrà esperar a la propera trobada amb la persona que feia temps que no comparties una bona estona.
Aleshores, et vindran mil coses al cap que li hauràs de preguntar, d'explicar, d'ensenyar... sobre les quals voldràs reflexionar o construir conjuntament...
I la llista serà ben llarga...
Començareu a parlar...
I mentrestant, el temps passarà...
__________________________
TIEMPO PARA HABLAR
Un día te encuentras con alguien con quien hace tiempo que no compartes un buen rato.
De repente te vienen mil cosas a la cabeza que le tienes que preguntar, que explicar, que enseñar... sobre las cuales quieres reflexionar o construir conjuntamente...
Y la lista es bien larga porque a menudo habías pensado en ese reencuentro.
- Un aprendizaje hecho un día te lleva a pensar en esa persona y en cómo le transmitirás tu descubrimiento el día en que os veáis.
- Un proyecto en un cajón. Un día toma forma y necesitas su colaboración, pero ya se la pedirás cuando os veáis!
- Un simple olor te recuerda que tendrías que llamarla.
- Trozos de papel guardados en un cajón que podrían interesarle.
- Un teléfono con un contacto.
- ...
De sobte et vénen mil coses al cap que li has de preguntar, d'explicar, d'ensenyar... sobre les quals vols reflexionar o construir conjuntament...
I la llista és ben llarga perquè sovint has pensat en el retrobament:
- Un aprenentatge fet en un dia et porta a pensar en aquesta persona i en com li transmetràs la teva descoberta el dia que us veieu.
- Un projecte guardat en un calaix. Un dia pren forma i necessites la seva col·laboració, però ja li demanaràs quan us veieu!
- Una simple olor et recorda que hauries de trucar-la.
- Trossos de paper guardats en un calaix que podrien interessar-li.
- Un telèfon amb un contacte.
- ...
Comenceu a parlar i a explicar-vos les coses més superficials de la vida per tal de posar-vos al dia.
Arregleu el món en un cafè.
I mentrestant, el temps passa.
Però la conversa esdevé més profunda i acaben sortint els temes més trascendentals que mai no us hauríeu imaginat.
I mentrestant, el temps passa.
Els temes es van enllaçant un rere l'altre.
I mentrestant, el temps passa.
I és tan interessant el que esteu abordant que no recordes ni un sol punt de la llarga llista que t'havies fet.
I mentrestant, el temps passa.
Arriba l'hora del comiat, perquè el temps passa...
I tot allò que havies marcat com a pendent, segueix penjant d'un fil...
I el temps ja ha passat...
Ara caldrà esperar a la propera trobada amb la persona que feia temps que no comparties una bona estona.
Aleshores, et vindran mil coses al cap que li hauràs de preguntar, d'explicar, d'ensenyar... sobre les quals voldràs reflexionar o construir conjuntament...
I la llista serà ben llarga...
Començareu a parlar...
I mentrestant, el temps passarà...
__________________________
TIEMPO PARA HABLAR
Un día te encuentras con alguien con quien hace tiempo que no compartes un buen rato.
De repente te vienen mil cosas a la cabeza que le tienes que preguntar, que explicar, que enseñar... sobre las cuales quieres reflexionar o construir conjuntamente...
Y la lista es bien larga porque a menudo habías pensado en ese reencuentro.
- Un aprendizaje hecho un día te lleva a pensar en esa persona y en cómo le transmitirás tu descubrimiento el día en que os veáis.
- Un proyecto en un cajón. Un día toma forma y necesitas su colaboración, pero ya se la pedirás cuando os veáis!
- Un simple olor te recuerda que tendrías que llamarla.
- Trozos de papel guardados en un cajón que podrían interesarle.
- Un teléfono con un contacto.
- ...
Comenzáis a hablar y a explicaros las cosas más superficiales de la vida para poneros al día.
Arregláis el mundo en un café.
Y mientras, el tiempo pasa.
Pero la conversación se vuelve más profunda y acaban saliendo los temas más trascendentales que nunca habríais imaginado.
Y mientras, el tiempo pasa.
Los temes se van enlazando uno tras otro.
Y mientras, el tiempo pasa.
Y es tan interesante lo que abordáis que no recuerdas ni un sólo punto de la larga lista que te habías hecho.
Y mientras, el tiempo pasa.
Llega la hora de la despedida, porque el tiempo pasa...
Y todo lo que habías marcado como pendiente sigue colgando de un hilo...
Y el tiempo ya ha pasado...
Ahora habrá que esperar al próximo encuentro con la persona que hacía tiempo que no compartías un buen rato.
Entonces te vendrán mil cosas a la cabeza que le tendrás que preguntar, que explicar, que enseñar... sobre las cuales querrás reflexionar o construir conjuntamente...
Y la lista será bién larga...
Comenzaréis a hablar...
Y mientras, el tiempo pasará...
diumenge, 13 de febrer del 2011
LA SENYORA CARGOLA
"Un bon matí de primavera, la Senyora Cargola va prendre totes les seves pertinences, les va posar dins la motxilla i va emprendre el seu llarg viatge.
No sabia fins on arribaria, però tenia clar que havia de passar per molts racons, trobar molta gent a qui fer preguntes i passar moltes experiències de les qualS aprendria molt.
Amb aquesta idea va començar a caminar.
Aquesta vegada, però, caminava molt lentament.
A cada pas que feia li venia un sospir.
Un sospir ple de tranquil·litat.
Gràcies al seu pas lent, podia aixecar el cap i contemplar tot el que veia al seu pas.
A diferència d'altres vegades, ja no veia ni mirava les coses. Aprenia a contemplar-les.
Podia passar minuts i hores fent-ho i, d'aquesta manera, es plantejava nous dubtes que mai no havia tingut.
Quan decidia tornar a caminar, continuava a pas lent, sense presses per arribar no sabia on.
Però això no li importava a la Senyora Cargola.
Al que sí donava importància era a tots els moments de gaudi que li oferia la vida i que ella havia après a aprofitar.
Quina era la raó per la qual havia de córrer durant el seu viatge, si quan s'acabava un dia, n'arribava un altre?
El temps passava però mai no acabava.
Així doncs, la Senyora Cargola, va decidir entrar dins un rellotge.
La seva proposta era acompanyar les seves agulles tot ballant a un ritme més pausat.
I un cop a dins, el temps, les hores, els minuts i els segons es convertien en moments que calia seguir contemplant...
I mentre els contemplava, la ment se li omplia de preguntes sobre el funcionament d'aquell aparell tan estrictament marcat pel ritme..."
__________________________________________
" Un buen día de primavera, la Señora Caracola cogió todos sus bártulos, las puso dentro de su mochila y emprendió un largo viaje.
No sabía hasta donde llegaría, pero tenía claro que tenía que pasar por muchos rincones de este mundo, encontrarse a mucha gente a la que hacer preguntas y pasar muchas experiencias de las cuales aprendería mucho.
Con esta idea empezó a caminar.
Esta vez caminaba muy lentamente.
A cada paso que daba le venía un suspiro.
Un suspiro lleno de tranquilidad.
Gracias a su paso lento, podía levantar la cabeza y contemplar todo lo que veía a su paso.
A diferencia de otras veces, ya no veía ni miraba las cosas. Aprendía a contemplarlas.
Podía pasar minutos y horas haciéndolo y, de esa manera, se planteaba nuevas dudas que nunca había tenido.
Cuando decidía volver a caminar, continuaba a paso lento, sn prisas para llegar no sabía dónde.
Pero éso no le importaba a la Señora Caracol.
A lo que sí daba importancia era a todos los momentos de gozo que le ofrecía la vida y que ella había aprendido a aprovechar.
¿ Cuál era la razón por la cual tenía que correr durante su viaje, si cuando se acababa un día, llegaba otro?
El tiempo pasaba pero nunca terminaba.
Así pues, la Señora Caracola decidió entrar dentro de un reloj.
Su propuesta era acompañar sus agujas bailando a un ritmo más pausado.
Y una vez dentro, el tiempo, las horas, los minutos y los segundos se convertían en momentos que había que seguir contemplando...
Y mientras los contemplaba, la mente se le llenaba de preguntas sobre el funcionamiento de ese aparato tan estrictamente marcado por el ritmo..."
No sabia fins on arribaria, però tenia clar que havia de passar per molts racons, trobar molta gent a qui fer preguntes i passar moltes experiències de les qualS aprendria molt.
Amb aquesta idea va començar a caminar.
Aquesta vegada, però, caminava molt lentament.
A cada pas que feia li venia un sospir.
Un sospir ple de tranquil·litat.
Gràcies al seu pas lent, podia aixecar el cap i contemplar tot el que veia al seu pas.
A diferència d'altres vegades, ja no veia ni mirava les coses. Aprenia a contemplar-les.
Podia passar minuts i hores fent-ho i, d'aquesta manera, es plantejava nous dubtes que mai no havia tingut.
Quan decidia tornar a caminar, continuava a pas lent, sense presses per arribar no sabia on.
Però això no li importava a la Senyora Cargola.
Al que sí donava importància era a tots els moments de gaudi que li oferia la vida i que ella havia après a aprofitar.
Quina era la raó per la qual havia de córrer durant el seu viatge, si quan s'acabava un dia, n'arribava un altre?
El temps passava però mai no acabava.
Així doncs, la Senyora Cargola, va decidir entrar dins un rellotge.
La seva proposta era acompanyar les seves agulles tot ballant a un ritme més pausat.
I un cop a dins, el temps, les hores, els minuts i els segons es convertien en moments que calia seguir contemplant...
I mentre els contemplava, la ment se li omplia de preguntes sobre el funcionament d'aquell aparell tan estrictament marcat pel ritme..."
__________________________________________
" Un buen día de primavera, la Señora Caracola cogió todos sus bártulos, las puso dentro de su mochila y emprendió un largo viaje.
No sabía hasta donde llegaría, pero tenía claro que tenía que pasar por muchos rincones de este mundo, encontrarse a mucha gente a la que hacer preguntas y pasar muchas experiencias de las cuales aprendería mucho.
Con esta idea empezó a caminar.
Esta vez caminaba muy lentamente.
A cada paso que daba le venía un suspiro.
Un suspiro lleno de tranquilidad.
Gracias a su paso lento, podía levantar la cabeza y contemplar todo lo que veía a su paso.
A diferencia de otras veces, ya no veía ni miraba las cosas. Aprendía a contemplarlas.
Podía pasar minutos y horas haciéndolo y, de esa manera, se planteaba nuevas dudas que nunca había tenido.
Cuando decidía volver a caminar, continuaba a paso lento, sn prisas para llegar no sabía dónde.
Pero éso no le importaba a la Señora Caracol.
A lo que sí daba importancia era a todos los momentos de gozo que le ofrecía la vida y que ella había aprendido a aprovechar.
¿ Cuál era la razón por la cual tenía que correr durante su viaje, si cuando se acababa un día, llegaba otro?
El tiempo pasaba pero nunca terminaba.
Así pues, la Señora Caracola decidió entrar dentro de un reloj.
Su propuesta era acompañar sus agujas bailando a un ritmo más pausado.
Y una vez dentro, el tiempo, las horas, los minutos y los segundos se convertían en momentos que había que seguir contemplando...
Y mientras los contemplaba, la mente se le llenaba de preguntas sobre el funcionamiento de ese aparato tan estrictamente marcado por el ritmo..."
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)