diumenge, 13 de febrer del 2011

LA SENYORA CARGOLA

"Un bon matí de primavera, la Senyora Cargola va prendre totes les seves pertinences, les va posar dins la motxilla i va emprendre el seu llarg viatge.

No sabia fins on arribaria, però tenia clar que havia de passar per molts racons, trobar molta gent a qui fer preguntes i passar moltes experiències de les qualS aprendria molt.

Amb aquesta idea va començar a caminar.

Aquesta vegada, però, caminava molt lentament.

A cada pas que feia li venia un sospir.

Un sospir ple de tranquil·litat.

Gràcies al seu pas lent, podia aixecar el cap i contemplar tot el que veia al seu pas.

A diferència d'altres vegades, ja no veia ni mirava les coses. Aprenia a contemplar-les.

Podia passar minuts i hores fent-ho i, d'aquesta manera, es plantejava nous dubtes que mai no havia tingut.

Quan decidia tornar a caminar, continuava a pas lent, sense presses per arribar no sabia on.

Però això no li importava a la Senyora Cargola.

Al que sí donava importància era a tots els moments de gaudi que li oferia la vida i que ella havia après a aprofitar.


Quina era la raó per la qual havia de córrer durant el seu viatge, si quan s'acabava un dia, n'arribava un altre?

El temps passava però mai no acabava.

Així doncs, la Senyora Cargola, va decidir entrar dins un rellotge.

La seva proposta era acompanyar les seves agulles tot ballant a un ritme més pausat.

I un cop a dins, el temps, les hores, els minuts i els segons es convertien en moments que calia seguir contemplant...

I mentre els contemplava, la ment se li omplia de preguntes sobre el funcionament d'aquell aparell tan estrictament marcat pel ritme..."

__________________________________________


" Un buen día de primavera, la Señora Caracola cogió todos sus bártulos, las puso dentro de su mochila y emprendió un largo viaje.

No sabía hasta donde llegaría, pero tenía claro que tenía que pasar por muchos rincones de este mundo, encontrarse a mucha gente a la que hacer preguntas y pasar muchas experiencias de las cuales aprendería mucho.

Con esta idea empezó a caminar.

Esta vez caminaba muy lentamente.

A cada paso que daba le venía un suspiro.

Un suspiro lleno de tranquilidad.

Gracias a su paso lento, podía levantar la cabeza y contemplar todo lo que veía a su paso.

A diferencia de otras veces, ya no veía ni miraba las cosas. Aprendía a contemplarlas.

Podía pasar minutos y horas haciéndolo y, de esa manera, se planteaba nuevas dudas que nunca había tenido.

Cuando decidía volver a caminar, continuaba a paso lento, sn prisas para llegar no sabía dónde.

Pero éso no le importaba a la Señora Caracol.

A lo que sí daba importancia era a todos los momentos de gozo que le ofrecía la vida y que ella había aprendido a aprovechar.

¿ Cuál era la razón por la cual tenía que correr durante su viaje, si cuando se acababa un día, llegaba otro?

El tiempo pasaba pero nunca terminaba.

Así pues, la Señora Caracola decidió entrar dentro de un reloj.

Su propuesta era acompañar sus agujas bailando a un ritmo más pausado.

Y una vez dentro, el tiempo, las horas, los minutos y los segundos se convertían en momentos que había que seguir contemplando...

Y mientras los contemplaba, la mente se le llenaba de preguntas sobre el funcionamiento de ese aparato tan estrictamente marcado por el ritmo..."


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada