Reflexions d'una mestra...
Sé que sóc molt jove i que tot just acabo d'aterrar en el món de l'educació però em sento que dins l'escola no puc canviar gaire coses... És la voluntat de la gent la que fa que les coses canviïn, i molta gent que porta molts anys dins del món de l'educació i amb tanta experiència està cansada de veure que les coses triguen molt de temps en canviar. Això fa que perdin les ganes de seguir lluitant pel canvi i, sovint, quan parlo amb ells veig el que realment no vull per a mi.
Sóc una persona molt activa i interessada per moltes coses: l'educació, el teatre, la dansa, el món de la informació i la comunicació (audiovisual: ràdio, televisió i multimèdia), el paper de les dones en la societat...; entre moltes d'altres, aquestes són les coses que em fan activar-me cada dia i sentir la necessitat de transformar el món. Perquè jo crec en què el món es pot canviar i que totes les coses influeixen en les altres, per això defenso la transversalitat a l'escola.
La societat ens demana que assolim objectius constantment per avançar i ser els primers i millors en tot, que no parem, que aconseguim les coses el més ràpidament possible, que estiguem al cas de tot, que ho coneguem tot... però el que ens ofereix la societat és massa per a una persona. Ens trobem a l'era de la informació (o la desinformació) i disposem d'una tan gran quantitat d'aquesta que ens sentim saturats i som incapaços d'arribar a tot, i fins i tot podem arribar a sentir-nos fracassats per no haver arribat. Però qui té en compte les pròpies capacitats? A qui li importa fins on sóc capaç d'arribar? Qui em valorarà quan arribi a les meves fites? La resposta és un mateix.
Però la resposta seria "la societat" si fossim capaços de crear sentiment de comunitat, primer en petites comunitats i poder expandir aquest sentiment més enllà. Aleshores no només m'importaria fins on sóc capaç d'arribar jo mateix, també m'importarien fins on són capaços d'arribar els altres, els conegués o no.
Les escoles no són veritables comunitats. Una comunitat vetlla perquè tothom tingui els seus drets i els seus deures, es decideixen entre tots, tothom té veu i vot en les decisions. En les escoles no es fa palès aquest sentiment comunitari.
A més a més, no estic d'acord amb les organitzacions jeràrquiques de les escoles. M'agradaria que es poguessin desenvolupar organitzacions horitzontals, on tots els membres de la comunitat tinguessin el mateix poder de decisió. Les veus dels infants no són escoltades pels adults, perquè creiem saber-ho tot i creiem saber què és el millor per ells, els sembli bé o no. Hem de reconèixer que ens equivoquem. Un adult és capaç de saber què li convé o no, però els infants no ho són... no ho són? No ho són fins que fan els 18 anys, que ja podran decidir per ells mateixos? No cometem errors en les nostres decisions, els adults? No hem de ser conseqüents amb les nostres decisions? Per què no els ho permetem als infants? Per què només els ho deixem ser de vegades...?
És a partir d'aquesta transversalitat amb la que em miro el món que vull que l'educació també ho faci. Sovint els mestres ens mirem el melic demanant als sindicats millores per al sector educatiu. Però aquestes millores sovint són per als mestres, no per als alumnes. Vaig arribar a llegir en un dels fulletons electorals d'un sidicat que demanarien la reducció de jornada de les mestres fins que els fills tinguessin 12 anys. I jo em pregunto... cal? Se suposa que les mares i pares demanen reducció de jornada per poder atendre millor els seus fills. Si l'educació obligatòria comença als 6 anys, què se suposa que faran durant la mitja jornada que ells tenen lliure però que els seus fills estaran a l'escola? I els altres sectors, com porten la conciliació familiar? Perquè jo crec que de tots els sectors, els mestres som els que menys ens podem queixar...
Per altra banda m'agradaria parlar de la societat del treball. Tinc la sensació d'estar vivint a Rússia durant la Revolució de 1917. Durant aquests temps que va durar la dictadura del proletariat, es preparava a la gent per al treball, perquè hi dediquessin el màxim del seu temps en un treball del qual gaudirien molt poc dels seus guanys.
Aquí i ara ens està passant el mateix. Quantes hores passem treballant? Quantes les dediquem a allò que realment ens agrada? Les escoles, els instituts i les universitats estan preparant mà d'obra, cada vegada menys qualificada, i que sigui barata (actualment hi ha gent que ha d'esborrar del seu currículum alguns dels seus títols per poder trobar una feina en què li pagaran un sou mileurista...).
Així doncs, servidora seguirà lluitant pel canvi social, per l'escola transformadora, per crear esperits crítics i lliures, i tot això sense esperar res a canvi.
I per això es necessita molt de temps i paciència, diàleg i bona convivència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada